Laura
Van Severen




︎︎︎ projects
2022 . El camp d’elles
2020 . Strata
2016 . Land

︎︎︎ short stories
2022 . Invisible walls
2017 . Lacuna
2013 . Untitled

︎︎︎ more
Exhibition Views
Commissions

︎︎︎ info
About
Contact
News



︎





“A Campelles t’hi porta el destí.”
















La Montserrat posa nom a cada vaca: Morisca, Poma, Viola, Pardala, Esquirola, Rodona, Oliva, Rojana, Reina. Així les crida per portar-les cap dalt a la muntanya a l’estiu, per tornar-les a baixar per Sant Miquel. Mentre la Núria va a l’hort o fa melmelada, la Montserrat agafa el Jeep o el tractor i s’enfila per pistes de bosc plenes de sots i de rocs, per arribar fins al ramat i canviar el filat o vigilar el vedell que acaba de néixer. Són dues germanes molt unides.

































“Quan vas caminant, és quan et recordes de les coses que veus.”

















































































A la Dolors, li agradava remenar l’herba en banyador, cosa que escandalitzava les dones grans del poble. També matava algun conill i el venia. Ho feia amb naturalitat.




















































L’Amanda és una dona amb empenta. Tenia clar que volia tenir una família nombrosa i exerceix la maternitat amb vocació i eficàcia, amb abnegació. La seva visió de la vida és tan àmplia com l’horitzó que s’obre davant de casa seva. Potser per això ha decidit arrelar-se en un lloc tan recòndit i apartat del cosmopolitisme de la seva família estesa per tot el món.






























“Noia, t’has de guanyar les garrofes!”
–“Quines garrofes, pare? Les que donem de menjar a l’euga?”































































De joveneta, la Rosita va anar a treballar a la fàbrica Fàbregas. Cada dia baixava i pujava de Campelles a Ribes pel camí de la Rovira, que té uns sis quilòmetres de distància i un desnivell de més de tres-cents vint-i-quatre metres. En aquell temps, hi havia gent que anava a peu fins a Ripoll. Les dones es cridaven per marxar totes juntes i, si nevava, sortien abans per no arribar tard.

























“Abans veies el camí perquè el bestiar s’ho menjava tot. Ara no es veu res, tot són arbres!”







































Al pic de l’hivern, quan gelava i es feien congestes de neu, els posaven una pedra calenta a dins del llit, per escalfar-lo. Les tres germanes dormien juntes; la Fina sempre al mig. De vegades, no n’hi havia prou, i la Lola preferia baixar a l’estable i dormir amb l’escalfor de les vaques.





































































“M’agrada explorar. Viure aquí m’ha fet conèixer moltes coses. M’agrada menjar les tomates i les pastanagues de l’hort i aturar les vaques quan hi ha un trencant i no poden passar. El meu avi va davant i jo amb ell.”


























































Aquell horitzó sobre la vall, cap a la plana, l’empenyia a marxar, a descobrir, a afrontar-se amb un futur que havia de ser molt més que el d’aquest llogarret encantador i alhora adust. Volia estudiar economia. I així ho va fer.




































“Vaig venir a Campelles, perquè soc solitària i emocional. Vaig arribar embarassada de la Irina, quan vam fer la casa, i no va ser fàcil. Passava moltes estones sola. A Campelles, has de trobar activitats per tu mateixa. Una de les que més m’agrada és anar en bicicleta fins al riu.”

























Dues oques guarden amb zel la intimitat d’aquesta dona. Se les sent cridar escandaloses quan passa algú que s’acosta a la porta enreixada. Aquesta aparença de ploma tan neta i tan elegant contrasta amb l’agressivitat amb què defensen el seu tros d’era, l’accés a la casa.

La Cisqueta recorda aquestes oques. Té el cabell suau i emblanquinat i la mirada molt blava. Una aparença també forta i elegant, com la de les oques, que es deixa admirar en la distància, sense que t’hi puguis acostar gaire. Les seves paraules sonen de vegades com pinçades al cor. No té pudor de dir el que pensa, encara que pugui fer mal o semblar injust. Ella domina des de fa temps Cal Rull, la casa pairal del seu marit, el Rull, amb qui va tenir quatre fills, tots mascles.

La Cisqueta va néixer al molí de Can Coll i, després, de casada, va viure en aquesta casa amb hort, era i cabanya, al costat de l’església del poble, tocant al mur de l’antic cementiri, on encara queden creus i làpides de molts segles enrera. Un freixe que va néixer entremig de les tombes obre la copa esplèndida per donar ombra sobre la terrassa. La Cisqueta el va protegir de la tala d’avets i d’altres arbres que van fer fa poc al voltant de l’església.

La mort del seu fill primogènit ha estat com un cop de destral al seu cor, a la seva existència. Una de les quatre branques que surten del seu tronc s’ha esberlat. Les altres, segueixen canviant la fulla, any rere any, atents a la mirada de la mare, que l’edat no l’espanta de seguir cuinant per a tots, amb foc de llenya sota cassoles d’estofats de tota mena amb les patates que conreen en aquella feixa sobre el cementiri.

Encara que no surti, la Cisqueta ho veu tot, ho sent tot. La vida li ha donat moltes experiències, també a ciutat, algunes apassionants, d’altres funestes. Els fills viuen pendents de les seves hores, com una abella reina, que manté l’eixam ben viu, amb les abelles entrant i sortint del rusc sense parar, perquè en faci mel i fel de tots ells.



Project developed in collaboration with Mònica Pagès.
Photographs by Laura Van Severen, words by Mònica Pagès.