El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.


Textos escrits per Mònica Pagès  

La Cisqueta


Dues oques guarden amb zel la intimitat d’aquesta dona. Se les sent cridar escandaloses quan passa algú que s’acosta a la porta enreixada, encara que siguin nens que les mirin embadalits d’haver descobert uns animals tan blancs, de coll tan llarg i becs tant taronges, a conjunt amb les potes. Aquesta aparença de ploma tan neta i tan elegant contrasta amb l’agressivitat amb què defensen el seu tros d’era, l’accés a la casa.

La Cisqueta fa pensar en aquestes oques. Té el cabell suau i emblanquinat i la mirada molt blava. Una aparença també forta i elegant, com la de les oques, que es deixa admirar en la distància, sense que t’hi puguis acostar gaire. Les seves paraules sonen de vegades com pinçades al cor. No té pudor de dir el que pensa, encara que pugui fer mal o semblar injust. Ella domina des de fa temps Cal Rull, la casa pairal del seu marit, el Rull, amb qui va tenir quatre fills, tots mascles.

La Cisqueta va néixer al molí de Can Coll i, després, de casada, va viure en aquesta casa amb hort, era i cabanya, al costat de l’església del poble, tocant al mur de l’antic cementiri, on encara queden creus i làpides de molts segles enrere. Un freixe que va néixer entremig de les tombes obre la copa esplèndida per donar ombra sobre la terrassa. La Cisqueta el va protegir de la tala d’avets i d’altres arbres que van fer fa poc al voltant de l’església.

La mort del seu fill primogènit ha estat com un cop de destral al seu cor, a la seva existència. Una de les quatre branques que surten del seu tronc s’ha esberlat. Les altres, segueixen canviant la fulla, any rere any, atentes a la mirada de la mare, que l’edat no l’espanta de seguir cuinant per a tots, amb foc de llenya sota cassoles d’estofats de tota mena amb les patates que conreen en aquella feixa sobre el cementiri.

Encara que no surti, la Cisqueta ho veu tot, ho sent tot. La vida li ha donat moltes experiències, també a ciutat, algunes apassionants, d’altres funestes. Els fills viuen pendents de les seves hores, com una abella reina, que manté l’eixam ben viu, amb les abelles entrant i sortint del rusc sense parar, perquè en faci mel i fel de tots ells.

La Núria


La Núria va néixer a Ripoll i es va casar amb en Josep Maria, el segon fill de Can Rull. Es van fer una casa ara fa vint anys davant d’aquesta, a Campelles. “Al principi de venir aquí ho vaig trobar dur”, diu. “Quan nevava, si el meu home no m’havia tret la neu abans de sortir a treballar de matinada, m’havia hagut de quedar a casa i havia perdut la jornada”.

La Núria va venir a viure a Campelles quan els seus fills ja eren grans. “Treballar i tenir fills implica haver-se de desplaçar constantment, haver d’anar amb el cotxe amunt i avall. Per a una dona és un gran inconvenient. Els homes segurament no s’han de moure tant. Un altre inconvenient de viure aquí dalt és que no hi ha res, ni botigues ni serveis, i s’ha d’anar sempre a Ribes o a Ripoll per la compra setmanal, per les activitats dels nens, pel metge o a la perruqueria. Aquesta és la gran limitació de viure a Campelles. Jo abans, quan m’estava a Ripoll, ho tenia tot a prop de casa”.

Malgrat tot, la Núria assegura que a casa seva, a Campelles, “hi estic molt bé, hi estic a gust. Amb la gent m’hi trobo bé. Alguns dissabtes o diumenges a la tarda juguem al truc. En Manel Palau, l’alcalde de llavors, em va ensenyar a jugar-hi, el meu home es posava massa nerviós amb mi…!” –diu amb sornegueria. “Li vaig demanar que posés un parc de jocs per als nens al costat de la pista i ho va fer. Sempre he dit que a Campelles hi aniria bé una piscina per a l’estiu, però en això no m’han volgut fer mai cas. Diuen que aquí el bon temps dura massa poc, però bé que en tenen una a Planoles!”

Les dones com la Núria, que provenen d’un entorn urbà i que han pujat fins a Campelles seguint el seu home, s’hi han adaptat fins a un cert punt. La mobilitat ha estat una de les portes per a l’emancipació femenina, però, alhora, les ha lligades a haver-se de desplaçar cada dia.

Per això, la Núria afirma que, ara que ella i que el seu home s’han jubilat, “quan siguem més grans, no sé si ens hi podrem estar. Una persona a una certa edat necessita l’ajuda d’un entorn, aquí no t’hi pots estar tot sol, si no tens els fills a prop, es fa molt difícil.”

La Dolors de Cal Rum


La Dolors és de Ripoll i treballava en un supermercat. De jove, no hauria dit mai que s’arribaria a casar amb un pagès. Però, un dia que va anar al ball de Campdevànol va conèixer l’Antoni, que era de Campelles, i va trobar que tenia la mirada dolça i el somriure franc. El 1974 es van casar. “Aquestes dones no s’estaran aquí. S’emportaran els homes”, va sentir a dir pel poble.

Al principi, no va ser fàcil adaptar-se a la vida del mas, que no tenia calefacció. Havia d’ajudar a fer tota la feina que calia amb les vaques -munyir-les a mà, guardar la llet, netejar els estables, fer les carmanyoles per al seu home que treballava al camp... Li agradava remenar l’herba en banyador, cosa que escandalitzava les dones grans del poble. També matava algun conill i el venia. Ho feia amb naturalitat. Quan el seu primer fill va tenir un any, es va treure el carnet de conduir. “No sabíem què eren les vacances.”

A principis dels anys cinquanta, a Campelles van començar a venir estiuejants que compraven cases de pagès o se’n construïen. La Dolors i el seu marit van veure una bona oportunitat, quan una família d’estiuejants els va oferir comprar el mas a canvi que es traslladessin a una casa construïda just darrere de Cal Rum. Era el moment de replantejar-se aquella vida infatigable a la granja.

Més tard, van decidir convertir l’antic paller en dos apartaments on poguessin allotjar visitants. Van reformar l’interior d’aquelles parets amb habitacions confortables i quartos de bany amb bons materials. La demanda estava assegurada. Només calia publicitar-se i esperar les reserves de parelles o famílies que busquen allunyar-se uns dies del tràfec urbà i venir a Campelles a gaudir de la natura.

La Dolors els rep amb diligència professional. S’ocupa que tot estigui al seu lloc, net i endreçat, i que tothom se senti a gust. Cal Rum conviu amb els propietaris estiuejants que han convertit el seu antic mas en una casa rústica i alhora refinada per a les vacances i també amb els seus hostes a la casa rural, que lloguen temporalment el privilegi de veure sortir el sol per aquelles muntanyes.

La Núria de Cal Xec


Sempre ha estat molt eixerida. Els ulls esbatanats i la mirada punxeguda que va clavant amb les paraules. Parla fort, alt, directe i sense embuts. La Núria sempre serà la petita del Cal Xec. Va néixer quan l’hereu ja tenia tretze anys. A la casa, hi havia dos nois alts i ferms que asseguraven el futur del cognom i del negoci familiar. Des del segle XVIII, que els Cutrina eren mestres d’obres i mig poble havia estat construït per ells, pedra a pedra, teula a teula. El pare va quedar orfe a divuit anys i, quan va haver d’anar al servei militar, va tancar la casa. Tres anys després, en tornar, s’ho va trobar tot florit i va haver de fer foc nou. “Necessito una dona a casa. Si ella no vol, me n’hauré de buscar una altra”, va confessar al pare de la Rosa, que es deia Cutrina com ell per ser d’una altra branca molt llunyana que també havia anat a raure a Campelles. I es van casar de seguida.

Quan menys s’ho esperaven, van tenir aquella nena xerraire i bellugadissa. De petita, anava a escola. Començaven a les nou del matí fins a la una, i a la tarda de dues a cinc. Les noies s’estaven al pati o s’entretenien mentre ensenyaven algunes assignatures que aprenien els nois. La classe era nombrosa. Els mestres canviaven d’any en any, perquè cap d’ells volia quedar-se gaire temps en aquell poble tan fred i tan solitari. La Núria recorda una alumna que es va enamorar d’un d’aquells mestres, un de molt guapo que venia de Centelles, casat i amb tres fills. El desig incontenible d’aquella adolescent el va acabar expulsant.

Quan no anava a escola, la Núria ajudava la mare a collir patates, a recollir l’herba, a les coses de casa. Fins que a catorze anys, el pare va dir un dia: “Noia, t’has de guanyar les garrofes!” –“Quines garrofes, pare? Les que donem de menjar a l’euga?” I una amiga de la família la va fer entrar de dependenta a la botiga de comestibles de la Pilar, a Ribes de Freser. “No podríeu deixar venir la vostra filla per minyona?”, van proposar als seus pares. “Vols anar-hi? –van preguntar-li. “Ho provaré,” va contestar la Núria, i s’hi quedava a dormir i tot. Als vespres, l’amo anava al cafè i la mestressa tancava la botiga.

A la botiga també hi havia un altre dependent només un any més gran que ella. Es deia Ramon i, a més de saber de números, li agradava molt llegir i escriure. Es miraven de cua d’ull, quan la mestressa no se n’adonava. La Núria era molt vergonyosa. “Que t’agrada?” li preguntaven les amigues. “No!” contestava de seguida, protegint-se amb la mentida. Un dia en Ramon li va donar una carta de sotamà i li va dir que la llegís abans d’anar a dormir, a la seva habitació, quan ningú la pogués veure. Era una declaració d’amor que va guardar tota la vida, fins fa molt poc, i que ara es penedeix d’haver estripat. “T’ho has rumiat, això de sortir amb mi?” li va preguntar el Ramon, impacient. “Encara no…”, responia la Núria, que no entenia aquells sentiments que se li despertaven a setze anys. Una Festa Major de Ribes la va convidar a ballar. “Els vols ballar tots?” li va demanar el Ramon. “Sí!” va dir-li la Núria en un rampell. I la mestressa de la botiga, que se’ls mirava des de la llotja, va endevinar que aquells joves s’agradaven i que ja no podrien seguir treballant junts si no volien caure en males temptacions.

La Núria va haver de canviar de feina. Va anar a fer de mainadera del fill del metge del poble, de qui eren migs parents, fins que es va casar a l’església de Sant Martí, a Campelles, a les deu d’un matí assolellat. Ho van celebrar amb un bon esmorzar a Ca l’Estrella, a la fonda del poble on en Josep Coromina, el cuiner vingut de la Garrotxa, elaborava petits bunyols de berberetxos, pizzes llargues i primes amb una anxova i altres exquisideses insospitades en aquell entorn pagès d’alta muntanya.

La Núria i en Ramon van anar a fer “la passejada”, el viatge de nuvis, a València i a la costa llevantina. I van decidir provar sort a Granollers. Allí van trobar una bona feina i la vida va anar passant amb placidesa. Quan es van retirar, es van fer una casa a Campelles que van decorar amb tot detall i, fins i tot, hi van posar armaris de roure americà.

La Verònica


Néixer i créixer en un entorn d’alta muntanya marca un caràcter. L’espai extens del paisatge, la visió dels cims a més de dos mil metres, l’horitzó esbatanat, el bosc espès i fosc, els cels oberts i blaus, lluminosos i estrellats de nit, les boires inesperades o les ratxes de vent a més de 60 per hora, són percepcions que van polint la personalitat com l’aigua la pedra.

La Verònica va ser de les últimes d’anar a l’escola del poble. Recorda els jocs dels nens a la plaça, la petjada a la neu a ple hivern, la mestra fent classes a alumnes de diferents edats. Aquella infantesa amarada de natura li va contagiar un sentit de llibertat. En aquell temps, als anys noranta, ja quasi no hi havia vaques de llet. L’entrada d’Espanya a la Unió Europea va capgirar les condicions dels ramaders i el negoci va anar de baixa o es va anar substituint per vaques de carn.

Campelles anava perdent la seva pagesia, que bescanviava per estiuejants que es feien cases confortables de pedra i fusta imitant la rusticitat de les masies, però amb un tallagespa automàtic i la mania de plantar avets en un entorn en què tenir un arbre a prop de casa és una amenaça per a la teulada.

El poble de la seva mare, el que va veure arribar la seva àvia quan era una nena, provinent d’una ciutat, va transmutar la seva fisonomia. El que abans eren femers, tractors, bales de palla, olor de llet i tifes rodones i abundants sobre el paviment, ara són xalets magnífics, jardins retallats, nois amb motos de trials o cotxes esportius i joves abillats amb roba d’excursionisme.

Aquell horitzó sobre la vall, cap a la plana, l’empenyia a marxar, a descobrir, a enfrontar-se amb un futur que havia de ser molt més que el d’aquest llogaret encantador i alhora adust. Volia estudiar economia. I així ho va fer. Als divuit entrava a la universitat i als vint-i-pocs començava a treballar en una empresa, al departament de comptabilitat. Va passar més de deu anys a la capital. Es va impregnar del seu ritme, de l’ambició col·lectiva, d’asfalt, d’edificis alts, de cotxes per tot arreu i de l’estabilitat d’un sou i d’una rutina.

Però, amb tot, no va ser suficient. Volia ser mare. I així va ser, amb la mateixa llibertat que havia mamat contemplant aquells camps i aquelles roques. Ho faria tota sola. No ben bé. Comptava amb l’ajuda de la mare i de l’àvia. Tal com ella havia viscut de petita, amb la seguretat de dones que no han buscat la dependència d’un home, sinó que s’abastien per elles mateixes davant de totes les inclemències de la vida.

Morts sobtades, tràgiques, prematures dels homes de la casa, les havia obligat a aprendre a ser autosuficients molt aviat. La seva àvia, la Paquita de Cal Cavilan, va anar a treballar a la fàbrica tèxtil llevant-se de matinada per caminar una hora per un corriol feréstec fins a arribar a baix al riu, on hi havia la indústria.

La seva mare, la Dolors, volia ser mestra o infermera, però les obligacions quotidianes i les limitacions d’una mentalitat de supervivència li van impedir tenir una professió. Tanmateix, els obstacles l’han feta més forta, més obstinada i perseverant a l’hora de guanyar-se la vida. L’empresa on treballava ha acabat sent seva i de la seva parella i, per això, la Verònica ha pogut tornar al poble i aportar la seva experiència en comptabilitat a l’empresa de la seva mare, la qual, en reciprocitat, l’ajuda a pujar el seu fill, que a dos anys ja corre intrèpid pels carrers del poble sobre un tractor de joguina.

— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.


© 2016—2024
Laura Van Severen
All rights reserved