El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.
Textos escrits per Mònica Pagès
Textos escrits per Mònica Pagès
Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.
La Núria
La Núria va néixer a Ripoll i es va casar amb en Josep Maria, el segon fill de Can Rull. Es van fer una casa ara fa vint anys davant d’aquesta, a Campelles. “Al principi de venir aquí ho vaig trobar dur”, diu. “Quan nevava, si el meu home no m’havia tret la neu abans de sortir a treballar de matinada, m’havia hagut de quedar a casa i havia perdut la jornada”.
La Núria va venir a viure a Campelles quan els seus fills ja eren grans. “Treballar i tenir fills implica haver-se de desplaçar constantment, haver d’anar amb el cotxe amunt i avall. Per a una dona és un gran inconvenient. Els homes segurament no s’han de moure tant. Un altre inconvenient de viure aquí dalt és que no hi ha res, ni botigues ni serveis, i s’ha d’anar sempre a Ribes o a Ripoll per la compra setmanal, per les activitats dels nens, pel metge o a la perruqueria. Aquesta és la gran limitació de viure a Campelles. Jo abans, quan m’estava a Ripoll, ho tenia tot a prop de casa”.
Malgrat tot, la Núria assegura que a casa seva, a Campelles, “hi estic molt bé, hi estic a gust. Amb la gent m’hi trobo bé. Alguns dissabtes o diumenges a la tarda juguem al truc. En Manel Palau, l’alcalde de llavors, em va ensenyar a jugar-hi, el meu home es posava massa nerviós amb mi…!” –diu amb sornegueria. “Li vaig demanar que posés un parc de jocs per als nens al costat de la pista i ho va fer. Sempre he dit que a Campelles hi aniria bé una piscina per a l’estiu, però en això no m’han volgut fer mai cas. Diuen que aquí el bon temps dura massa poc, però bé que en tenen una a Planoles!”
Les dones com la Núria, que provenen d’un entorn urbà i que han pujat fins a Campelles seguint el seu home, s’hi han adaptat fins a un cert punt. La mobilitat ha estat una de les portes per a l’emancipació femenina, però, alhora, les ha lligades a haver-se de desplaçar cada dia.
Per això, la Núria afirma que, ara que ella i que el seu home s’han jubilat, “quan siguem més grans, no sé si ens hi podrem estar. Una persona a una certa edat necessita l’ajuda d’un entorn, aquí no t’hi pots estar tot sol, si no tens els fills a prop, es fa molt difícil.”
— — — — — — — — — — — — — — —
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.