El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.
Textos escrits per Mònica Pagès
Textos escrits per Mònica Pagès
Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.
La Verònica
Néixer i créixer en un entorn d’alta muntanya marca un caràcter. L’espai extens del paisatge, la visió dels cims a més de dos mil metres, l’horitzó esbatanat, el bosc espès i fosc, els cels oberts i blaus, lluminosos i estrellats de nit, les boires inesperades o les ratxes de vent a més de 60 per hora, són percepcions que van polint la personalitat com l’aigua la pedra.
La Verònica va ser de les últimes d’anar a l’escola del poble. Recorda els jocs dels nens a la plaça, la petjada a la neu a ple hivern, la mestra fent classes a alumnes de diferents edats. Aquella infantesa amarada de natura li va contagiar un sentit de llibertat. En aquell temps, als anys noranta, ja quasi no hi havia vaques de llet. L’entrada d’Espanya a la Unió Europea va capgirar les condicions dels ramaders i el negoci va anar de baixa o es va anar substituint per vaques de carn.
Campelles anava perdent la seva pagesia, que bescanviava per estiuejants que es feien cases confortables de pedra i fusta imitant la rusticitat de les masies, però amb un tallagespa automàtic i la mania de plantar avets en un entorn en què tenir un arbre a prop de casa és una amenaça per a la teulada.
El poble de la seva mare, el que va veure arribar la seva àvia quan era una nena, provinent d’una ciutat, va transmutar la seva fisonomia. El que abans eren femers, tractors, bales de palla, olor de llet i tifes rodones i abundants sobre el paviment, ara són xalets magnífics, jardins retallats, nois amb motos de trials o cotxes esportius i joves abillats amb roba d’excursionisme.
Aquell horitzó sobre la vall, cap a la plana, l’empenyia a marxar, a descobrir, a enfrontar-se amb un futur que havia de ser molt més que el d’aquest llogaret encantador i alhora adust. Volia estudiar economia. I així ho va fer. Als divuit entrava a la universitat i als vint-i-pocs començava a treballar en una empresa, al departament de comptabilitat. Va passar més de deu anys a la capital. Es va impregnar del seu ritme, de l’ambició col·lectiva, d’asfalt, d’edificis alts, de cotxes per tot arreu i de l’estabilitat d’un sou i d’una rutina.
Però, amb tot, no va ser suficient. Volia ser mare. I així va ser, amb la mateixa llibertat que havia mamat contemplant aquells camps i aquelles roques. Ho faria tota sola. No ben bé. Comptava amb l’ajuda de la mare i de l’àvia. Tal com ella havia viscut de petita, amb la seguretat de dones que no han buscat la dependència d’un home, sinó que s’abastien per elles mateixes davant de totes les inclemències de la vida.
Morts sobtades, tràgiques, prematures dels homes de la casa, les havia obligat a aprendre a ser autosuficients molt aviat. La seva àvia, la Paquita de Cal Cavilan, va anar a treballar a la fàbrica tèxtil llevant-se de matinada per caminar una hora per un corriol feréstec fins a arribar a baix al riu, on hi havia la indústria.
La seva mare, la Dolors, volia ser mestra o infermera, però les obligacions quotidianes i les limitacions d’una mentalitat de supervivència li van impedir tenir una professió. Tanmateix, els obstacles l’han feta més forta, més obstinada i perseverant a l’hora de guanyar-se la vida. L’empresa on treballava ha acabat sent seva i de la seva parella i, per això, la Verònica ha pogut tornar al poble i aportar la seva experiència en comptabilitat a l’empresa de la seva mare, la qual, en reciprocitat, l’ajuda a pujar el seu fill, que a dos anys ja corre intrèpid pels carrers del poble sobre un tractor de joguina.
— — — — — — — — — — — — — — —
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.