El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.

Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.

Textos de Mònica Pagès

La Dolors de l’Estanc


A la Dolors li agrada fer rams de flors. Les cull i les escull curosament segons l’època i les col·loca en un gerro petit per fotografiar-les i compartir-les amb els seus amics de les xarxes socials.

El seu pare era mestre i dibuixava molt bé. Va dibuixar tots els seus alumnes en un mural de la paret de l’escola del veïnat del Baell. Era nascut a València i els atzars de la vida i de la seva professió el van portar fins a Campelles, de l’albufera al capdamunt del Pirineu. La seva dona era la filla de Ca l’Estanc, una casa gran, abocada a l’horitzó que presideix el Taga on feien menjars, hostatjaven visitants i fins i tot tenien una sala de ball. Ara en queden les parets i el sostre i unes finestres rústiques obertes als murs de pedra que recorden l’escalfor d’aquella casa.

La Dolors és de la generació dels cinquanta, la que va gaudir de la transició democràtica en la joventut. Tenien una bona colla a Campelles amb la qual fumava els primers cigarrets enfilada al pujol del Castell, llavors cobert d’herba.

Aquella joventut abrandada per moltes revoltes va haver de marxar del poble i trobar una professió per guanyar-se la vida. Primer va obrir una perruqueria a Ripoll amb la seva mare. Després, va fer oposicions a l’Administració Pública i va ser secretària de Queralbs molts anys i més tard de Campelles, a petició del seu amic Joan Dordas, que va ser alcalde quasi deu anys.

Amb ell, va viure la il·lusió que el castell soterrat que domina el poble fos excavat per arqueòlegs i que se’n recuperés la torre de guaita que havien construït fa mil anys els primers habitants per controlar la frontera. Ara s’ha convertit en un mirador per contemplar la panoràmica a 360 graus de la Vall de Ribes, amb la carena de pics que va des del Puigmal fins al Taga i que albira el Montseny al fons, sobre la plana de Vic.

Des d’aquesta talaia, la Dolors veu la calma del poble, ple d’un silenci fora murs que contrasta amb la ferocitat dels sentiments que sovint l’habiten.  

— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© 2016—2022
Laura Van Severen
All rights reserved