El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.
Textos escrits per Mònica Pagès
Textos escrits per Mònica Pagès
Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.
La Carme de Cal Soldat
La Carme és una dona del seu temps, alta i esvelta, que es mira la vida dels seus avantpassats com si veiés una pel·lícula en blanc i negre. Els admira i els enyora. El seu vincle amb ells és la casa i tots els records que l’omplen i que ella fa perviure en fotografies, en llibres i en imatges que et traslladen a una època d’espardenyes i d’esclops, de mocadors negres al cap i de cares solcades pel fred i pel sol, com si tinguessin la pell d’escorça. “L’essència de Campelles no es pot perdre i l’essència d’aquest poble és rural”, diu amb convenciment. “No tot ha de ser bonic”. La Carme recorda que havia acompanyat la mare a rentar al safareig fins que van poder comprar la rentadora, quan ella ja era una noieta.
La seva mare es deia Palmira i va néixer a Cal Soldat, la casa de Campelles que va comprar el seu besavi i que havia rebut aquest nom perquè tenien falta de roba i s’havien quedat amb la roba d’uns soldats de la Primera Guerra Mundial que els havien donat. Era una família de carboners que va tenir sis fills. Dos es van fer pastors, en Peret i en Cesc, i van viure sempre a Cal Soldat. Portaven un ramat de dues-centes cinquanta ovelles que transhumaven des del Pirineu fins a la Garrotxa, quan encara no hi havia camions. A Campelles, portaven les ovelles a pasturar fins a una bauma que hi ha al capdamunt de la Covil. Ells i el seu ramat es fonien en el paisatge. Eren homes d’una sola peça. Per a ells, no hi havia cap ànima més fidel que la del gos d’atura. Anaven a jugar a cartes al Cafè Vell amb el seu jec, el llavi serrat i la mirada profunda, feta de la mateixa roca de les muntanyes que els contemplaven cada dia des de les altures dels cims. A l’hivern, les màrfegues del llit els preservaven d’algun dit de neu que s’escolava per la teulada i que acabava fent-los un cobrellit blanc i fred.
La Palmira es portava vint anys amb la germana gran, la Consuelo, i, quan va ser joveneta, els pares van decidir enviar-la a servir en una família a Tarragona fins que la mare va emmalaltir. Llavors li van demanar que tornés per ocupar-se dels pares fins que van morir i dels seus dos germans. El tall de la guerra va fer que es casés tard amb un noi de Ribes de Freser, en Domingo, que tothom l’anomenava “en Mingu” i que provenia d’una família murciana que havia arribat a mitjans del segle XIX amb una bona posició social i amb idees progressistes. La Palmira i en Mingu van tenir la Carme de grans, ella tenia quaranta-dos anys i ell ja cinquanta. Va ser una alegria per a la seva maduresa, després de tants afanys i patiments en la joventut. Es van establir a Can Gusi, a Ribes, i van seguir pujant a Campelles per visitar els dos oncles concos, els pastors.
Ara Cal Soldat és una casa que té la façana plena de geranis vermells i blancs, com si fossin una bandera natural de la família que honora. A baix, hi ha el taller de fuster de l’Esteve, el seu home i el pare de la seva filla Gisela. A dalt, el confort d’un espai acollidor, amb l’escala de fusta que puja al segon pis, amb la llum que es filtra tan suaument com les paraules de la Carme, com si volgués il·luminar el sentiment de la conversa. A l’altra banda del carreró, l’hort de Cal Pubill prolonga la casa amb un tros on ara la Carme fa créixer carbassons i tomàquets, enciams i cebes, orgullosa de remenar aquesta terra dels seus ancestres tan estimada per rústega i per indomable.
— — — — — — — — — — — — — — —
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.