CUARTO ︎︎︎

La Joana i l’Anna

A aquella noia de Mollet, la Joana, li agradava el cine americà. Tan alta i esvelta, amb un tall curt a la moderna, feia pensar que era impossible que volgués anar a viure a un poblet d’alta muntanya, com va acabar passant. Quan va conèixer al ball de la festa major de Ribes l’home amb qui es casaria -aquell estiu que va anar a Cal Rosset convidada per una amiga-, ell ja s’acostava als vint i ella només en tenia catorze. Era el fill de la fonda, un dels solters més desitjats de la vall, que hauria fet feliç moltes d’aquelles noies de pagès que portava amb la seva moto o amb les que ballava boleros o cha-cha-chás.

Cinc anys després, la Joana ja es trobaria a la fonda, servint darrere el taulell els homes que jugaven a la butifarra o atenent les famílies que s’hostatjaven a les habitacions de dalt. Passava aquelles nits llargues vora el foc, de vegades a resguard del rugit de la Tramuntana, que colpejava aquell paisatge d’alta muntanya amb una fúria que mai no havia sentit. Sort que a les hores d’esbarjo anaven d’excursió o a sopar amb altres parelles amigues que vivien a Ribes. La joventut els posava la vida de cara. I al cap d’un any, ja van tenir el primer fill: l’Anna.

L’Anna era la nineta dels ulls del seu avi, en Josep Coromina, el cuiner. L’agafava a coll o per la mà quan aprenia a caminar. Li feia una base de pa rectangular molt fina, amb trossets de tomàquet i una anxova, una mena de coca de recapte que en deien “pizza” i que era tota una novetat culinària per aquelles contrades. També li feia croquetes i hi posava un berberetxo a dins, o caramels de pal que cristal·litzaven sobre el marbre. Aquella cuina petita de la Fonda Costa era el taller d’un artista dels requisits i de la bona brasa que va anar atraient visitants de totes bandes, cada vegada de més lluny, fins i tot de Barcelona.

El temps passava. L’Anna ja tenia tres anys. Havia après a caminar per aquells boscos, entre prats verds, però la Joana no s’acostumava ni a aquella vida ni a la convivència quotidiana amb els seus sogres. La fonda era el seu món, però, per a ella, el món no era la fonda. La Joana sentia que necessitava tornar a Mollet, i així ho va plantejar al seu marit, que de seguida va poder trobar una feina de comercial d’una fàbrica d’envasos.

Tanmateix, van seguir pujant cada cap de setmana per ajudar als pares o per passar els estius. I, tres anys després, va néixer el segon fill, en Jordi. Poc després, ja venuda la fonda, passaven els estius amb l’àvia Estrella a la casa que s’havien fet al carrer del Mig. Fins que arribaria el moment que l’Anna aniria a la universitat per estudiar història de l’art. Sempre havia estat una noia inquieta, amb ganes de veure món, i en un d’aquests viatges, va conèixer en Peter, que venia de Bèlgica. L’Anna va decidir casar-s’hi i anar-se’n a viure a aquell nord plujós. Allí va tenir dues filles i una feina que li va permetre seguir viatjant durant anys. Però la Joana i l’Anna no van deixar mai del tot Campelles. L’Anna es va poder fer una casa una mica més amunt d’aquella petita que tenien darrere l’església. Així, la Joana i l’Anna, com dues aus migratòries, poden tornar cada any a aquell niu del Pirineu i omplir-lo de bons records amb la família.