El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.

Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.

Textos de Mònica Pagès

La Margarita de Cal Mestre


La Margarita Prat Casals va néixer a Cal Mestre, un hostal situat al veïnat del Baell, on paraven traginers i passants des de feia molt de temps.

La Margarita ja té vuitanta-dos anys i conserva una memòria pristina, capaç de perfilar visualment fins al més petit detall dels seus records, que són un devessall d’escenes per a qualsevol interlocutor.  El seu pare, el fill de Cal Mestre, va morir de sobte quan ella només tenia un any i mig. La seva mare, filla de Cal Padern, va haver de deixar aquell hostal del Baell i tornar a Campelles, a la casa que dona a la plaça Major, a prop del safareig.

La Margarita va créixer amb la família de la seva mare, els avis i la tieta Madalena, que li deien “padrina” encara que fos la germana de la seva mare i que havia après a posar injeccions i a fer altres cures. De petita, recorda que la gent de pagès “anaven a passar vetllada”, com deia la seva tia, al voltant d’una olla ben grossa on bullien col i patates i restes de menjar per als animals i així repassaven els fets del dia tot xerrant animadament. Però, com que a Cal Padern no eren pagesos, ells hi passaven el Rosari. Segurament era la família més creient de Campelles, perquè la Margarita recorda que una vegada van fer pujar de Ribes uns capellans a fer missa solemne i que només hi eren els seus. “On són la gent del poble?” els van preguntar, “Aneu-los a buscar!” També recorda com si fos ahir la matança del porc “quan aquells homes sorruts i renegaires es tornaven juganers com criatures.” Algun d’ells, a l’hivern, anaven a fer carbó a Castellterçol o a les Guilleries.

Per festes, venia algú que tocava un piano de maneta a la plaça o es passejava el pregoner amb una trompeta de llautó anunciant que farien “comedi” i que, qui hi volgués anar es portés la cadira. De fet, a la majordoma del capellà de Campelles, donya Hermínia, li agradava fer comèdia i amb ella havien representat obres de teatre com Les deu noies per casar o La negra. La casa del seu pare, Cal Mestre, tenia la cabanya davant de la plaça del poble. Allí hi feien el ball i vigilaven de cua d’ull que els bordegassos no encenguessin l’herba apilada a dins llençant per descuit o per mala intenció una burilla mal apagada.

Un dels records més terrorífics era quan portaven a l’edifici de l’ajuntament el cadàver d’un suïcida que s’havia tirat a la via del tren des del pont de Roques Blanques. “Avui per a mi i demà per a tu”, deia un cartell que  penjava de la llitera. Passava massa sovint, fos per la penúria o perquè es bevia massa. També recorda una de les seves amigues, la Teresa de Cal Vaquer, que passava molta por quan havia d’anar a “talaiar” les vaques. Sentia les històries de maquis que explicaven al Cafè Vell i li semblava que aquells homes armats podien sortir darrere de qualsevol arbre mentre ella vigilava el ramat. També li havien contat que una vegada va pujar un noi amb un violí i que va pujar tot el camí tocant-lo per espantar dos llops que el seguien de prop. De vegades els records es tornen llegendes o rondalles de la vora del foc.

Potser pel fet de ser filla única, la seva família desitjava oferir-li una vida millor que la que tenien en aquell entorn de pagès d’alta muntanya. Un dia l’Estrella, que havia arribat de la Garrotxa amb el seu marit cuiner per instal·lar-se a la casa del Cafè Vell, va saber per una carnissera de Ribes que la Margarita podria anar recomanada a estudiar a una escola de monges de Barcelona, a Lestonnac. Ja tenia tretze anys i l’única alternativa que tenia era treballar a la fàbrica, com feien la seva mare i la seva tia. Aquesta oportunitat inesperada no es podia perdre. La van acompanyar fins a la ciutat i li van dir que no podria tornar fins Pasqua. Només entrar en aquell edifici gran, fred i fosc, la van posar a fregar el terra de genolls, com obligaven a fer a totes les noies de poble com ella que tenien el “privilegi” de ser acceptades a escola religiosa per poder ser “alguna cosa més” a la vida. L’experiència va ser tan dolenta que abans d’un any ja tornava a ser a Campelles.

Però potser aquell fet va propiciar que la família de la Margarita decidís anar-se’n a Vic, a casa d’uns parents, i intentar que aquella nena, de sensibilitat tan fina, pogués tenir un altre futur. Allí, no obstant això, l’única sortida seria de nou la fàbrica, guanyar un jornal com feien l’àvia i la mare, manegant el filat de la màquina teixidora, una feina senzilla per a ella, que feia sense gaire esforç i que no li pesa gaire a la memòria. Pocs anys més tard es casaria, quan ja tenia divuit anys, i llavors la vida agafaria un altre camí, sempre amb Campelles i amb la casa del Baell com el lloc de retorn, com el punt de referència familiar que transmetria als seus fills i a les seves netes, que ara pugen els caps de setmana a contemplar les vistes sobre el Taga i a tenir cura dels seus dos cavalls.  


— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© 2016—2022
Laura Van Severen
All rights reserved