El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.

Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.

Textos de Mònica Pagès

La Rosa de Cal Pairet


A Cal Pairet, feien de comerciants de carn. Això volia dir anar a Vic tot sovint. I també veure altra gent, intercanviar. Ja no quedaven limitats a la terra i al bestiar, sinó que el negoci de l’avi oferia altres maneres de veure el món i altres oportunitats. Als baixos de la casa pairal, una de les més grans del poble, havien tingut carnisseria durant molts anys. Això els va permetre de ser dels primers de tenir cotxe.

La Rosa era la noia de la casa. Tenia altres aspiracions a la vida que quedar-se al poble per seguir el negoci familiar treballant a la carnisseria. Per això, els pares van acceptar que anés interna a estudiar a Vic i, uns anys després, va voler aprendre una professió: es va fer infermera.

A Cal Pairet, han quedat les fotografies dels seus pares i dels seus avis emmarcades a la paret. També queda el rastre d’algun parent seminarista o amb algun càrrec a la cúria pels llibres antics que guarda la família, missals i obres sobre moralitat de mitjans del segle XIX que posen una pàtina senyorial a l’interior de la casa. També s’hi troben olles d’aram amb el cognom de la família, fetes a principis del 1800, i una corneta ampla i recaragolada que fa pensar en missatgers d’altres temps dalt de cavall amb alguna notícia inesperada o bé algun músic passavolant que s’oblidà aquest instrument de formes nobles.

La Rosa sent la casa i s’omple de records. Va viure temps més relaxats, amb estades llargues a Barcelona quan era joveneta. El fet de no casar-se no ha estat cap impediment per saber què és l’amor. La vellesa li arriba a poc a poc, per fora. Per dins, encara té il·lusió de fer moltes coses, d’anar al cinema a Ribes, de tenir la visita dels amics, o d’exercir de tieta.

— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© 2016—2022
Laura Van Severen
All rights reserved