El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.

Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.

Textos de Mònica Pagès

La Rabulleta


Quan en una casa de pagès no surt hereu, pot ser la fi. Després de deu anys d’intentar tenir fills, a Cal Rabullet, hi van néixer dues noies, la Núria i la Montserrat. La casualitat va voler que naixessin el mateix dia, el 22 de febrer, però amb un any de diferència. La Núria es va casar amb el noi de Cal Tubau i és la mestressa d’aquesta altra casa, que segueix passant de pares a fills.

En canvi, la Montserrat sempre va voler ser pagesa, concretament ramadera. Va aprendre a treballar amb el bestiar del padrí i del pare, dels homes de la casa que es llevaven molt de matí i estaven al camp fins a les onze per esmorzar una mica i a seguir amb les vaques fins a les cinc, hora de dinar, i encara quedava la tarda i vespre, un dia darrere l’altre.

No va tenir mai por de les vaques. Fins i tot quan una li va esquinçar una costella perquè es va acostar massa al vedell. Li ha quedat la cicatriu al costat, com un torero. Ella posa nom a cadascuna: Morisca, Poma, Viola, Pardala, Esquirola, Rodona, Oliva, Rojana, Reina. Les apunta en una llibreta amb l’explicació del seu dia a dia, des que neix o la compra, fins que la porta a engreixar o mor per alguna causa. Així les crida per portar-les cap dalt a la muntanya a l’estiu i per tornar-les a baixar per Sant Miquel.

Mentre la Núria va a l’hort o fa melmelada, la Montserrat agafa el Jeep o el tractor i s’enfila per pistes de bosc plenes de sots i de rocs, per arribar fins al ramat i canviar el filat o vigilar el vedell que acaba de néixer. Són dues germanes molt unides. Una protegia l’altra quan els nois del poble feien alguna barrabassada per Festa Major. La Montserrat era capaç d’agafar una vara d’avellaner i d’amenaçar-los.

Una vegada, els segadors d’Olot, que anaven cada any a Campelles, es van posar malalts. El pare estava amoïnat, no sabia com s’ho faria, fins que la Montserrat i la Núria van dir-li que ja segarien elles els camps. “Vosaltres?” es va estranyar... Però els va fer confiança, no tenia més remei si volia salvar la collita. Els homes del poble passaven pel camí i s’exclamaven que els camps del Rabullet fossin segats. Qui ho devia fer?

La Montserrat es va casar amb en Simó, que era de Gombrèn. Ell és la seva mà dreta al capdavant del mas i de la feina amb les vaques, els conills, les ovelles, les gallines i el camp de patates i de cols d’hivern o de mongetes. Van tenir dues filles i, fa poc, una neta que continua la nissaga femenina de Cal Rabullet. Potser voldrà ser pagesa com la seva àvia... Una pagesa del futur.

— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© 2016—2022
Laura Van Severen
All rights reserved