El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.

Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.

Textos de Mònica Pagès

La Teresa de Montagut


A Campelles, en la part de baix que dona al riu Freser, hi ha un balneari que va ser construït cap a mitjans del segle XIX per oferir banys d’aigües sulfuroses. La construcció del ferrocarril en aquelles últimes dècades del 1800, i la revolució industrial que s’estava produint al Ripollès, amb les mines d’Ogassa i les fàbriques tèxtils que apareixien al llarg del riu Ter, van fer que el Balneari de Montagut es convertís en un racó cosmopolita enmig de la vall feréstega de Ribes.

La Teresa va conèixer el seu marit, Tomàs de Montagut, el 1943. Era una de les moltes noies de bona família que hi anaven a passar una setmana amb els pares, perquè la mare tenia problemes de fetge. Teresa i Tomàs es van enamorar de seguida i es van casar un any després. “No et tocarà fer res”, li va prometre el seu marit, “però va ser una enredada”, diu amb un somriure irònic als llavis i amb l’afirmació contundent de què la va fer molt feliç. Van tenir quatre fills, dels quals, només un, en Tomàs, el petit, va néixer al mateix balneari. La Teresa recorda que li van venir els dolors de part quan estava al saló de lectura. La llevadora va venir amb una monja que estava malalta i que es va estar queixant tota la nit.

El balneari obria només dos mesos a l’any, durant l’estiu. La frontera amb França no queda gaire lluny, a menys de cinquanta quilòmetres, i la clientela del balneari era majoritàriament francesa. Els joves organitzaven balls al petit teatre que hi ha en un dels salons. Els nois de Ribes de Freser esperaven amb candeletes que arribessin aquelles nenes rosses i morenes, que anaven vestides de manera més sofisticada i que eren més desimboltes que les nascudes al seu poble. Durant el dia, per refer-se de beure tant xampany, anaven a la piscina d’aigua freda, on es podien canviar a les casetes que eren els vestidors, darrere de la Fontaga.

La vida al balneari passava plàcida i, alhora, vibrant pels colors de tots aquells personatges que venien cada any o que s’hi hostatjaven esporàdicament per passar uns dies de confort i natura, a més de la teràpia termal de què podien disposar. En els seus més de cent anys, Montagut ha viscut moltes èpoques històriques diferents, des dels gloriosos anys vint, fins a la Guerra Civil, que el va convertir en un hospital de campanya. Però l’únic que no ha pogut superar és la modernitat, quan la remodelació de les infraestructures que connecten la Vall de Ribes va fer construir la carretera nacional just davant de la seva porta. Un tall mortal en l’accés d’aquest hotel als seus jardins vora el riu i a l’estació de tren que portava els seus visitants. Ara es manté impàvid al costat de l’asfalt per on circulen els vehicles a 80 km/h, mentre espera que arribi una solució complexa i costosa.

La Teresa té noranta-set anys i contempla la vida amb serenitat i agraïment. Li encanten les flors, sobretot les hortènsies, que al jardí de Montagut tenen una presència escultòrica, omplen de colors i de volums rodons la simetria arquitectònica de l’entorn, monumental, solemne, de categoria centreeuropea. Passeja pel jardí, s’asseu plàcidament en un banc o sota la porxada que hi ha a l’entrada de l’edifici principal, i sent que el temps s’ha aturat en tots aquests records.


— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© 2016—2022
Laura Van Severen
All rights reserved