El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.

Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.

Textos de Mònica Pagès

La Cisqueta


Dues oques guarden amb zel la intimitat d’aquesta dona. Se les sent cridar escandaloses quan passa algú que s’acosta a la porta enreixada, encara que siguin nens que les mirin embadalits d’haver descobert uns animals tan blancs, de coll tan llarg i becs tant taronges, a conjunt amb les potes. Aquesta aparença de ploma tan neta i tan elegant contrasta amb l’agressivitat amb què defensen el seu tros d’era, l’accés a la casa.

La Cisqueta fa pensar en aquestes oques. Té el cabell suau i emblanquinat i la mirada molt blava. Una aparença també forta i elegant, com la de les oques, que es deixa admirar en la distància, sense que t’hi puguis acostar gaire. Les seves paraules sonen de vegades com pinçades al cor. No té pudor de dir el que pensa, encara que pugui fer mal o semblar injust. Ella domina des de fa temps Cal Rull, la casa pairal del seu marit, el Rull, amb qui va tenir quatre fills, tots mascles.

La Cisqueta va néixer al molí de Can Coll i, després, de casada, va viure en aquesta casa amb hort, era i cabanya, al costat de l’església del poble, tocant al mur de l’antic cementiri, on encara queden creus i làpides de molts segles enrere. Un freixe que va néixer entremig de les tombes obre la copa esplèndida per donar ombra sobre la terrassa. La Cisqueta el va protegir de la tala d’avets i d’altres arbres que van fer fa poc al voltant de l’església.

La mort del seu fill primogènit ha estat com un cop de destral al seu cor, a la seva existència. Una de les quatre branques que surten del seu tronc s’ha esberlat. Les altres, segueixen canviant la fulla, any rere any, atentes a la mirada de la mare, que l’edat no l’espanta de seguir cuinant per a tots, amb foc de llenya sota cassoles d’estofats de tota mena amb les patates que conreen en aquella feixa sobre el cementiri.

Encara que no surti, la Cisqueta ho veu tot, ho sent tot. La vida li ha donat moltes experiències, també a ciutat, algunes apassionants, d’altres funestes. Els fills viuen pendents de les seves hores, com una abella reina, que manté l’eixam ben viu, amb les abelles entrant i sortint del rusc sense parar, perquè en faci mel i fel de tots ells.
— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© 2016—2022
Laura Van Severen
All rights reserved