El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.
Textos escrits per Mònica Pagès
Textos escrits per Mònica Pagès
Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.
La Núria de Cal Xec
Sempre ha estat molt eixerida. Els ulls esbatanats i la mirada punxeguda que va clavant amb les paraules. Parla fort, alt, directe i sense embuts. La Núria sempre serà la petita del Cal Xec. Va néixer quan l’hereu ja tenia tretze anys. A la casa, hi havia dos nois alts i ferms que asseguraven el futur del cognom i del negoci familiar. Des del segle XVIII, que els Cutrina eren mestres d’obres i mig poble havia estat construït per ells, pedra a pedra, teula a teula. El pare va quedar orfe a divuit anys i, quan va haver d’anar al servei militar, va tancar la casa. Tres anys després, en tornar, s’ho va trobar tot florit i va haver de fer foc nou. “Necessito una dona a casa. Si ella no vol, me n’hauré de buscar una altra”, va confessar al pare de la Rosa, que es deia Cutrina com ell per ser d’una altra branca molt llunyana que també havia anat a raure a Campelles. I es van casar de seguida.
Quan menys s’ho esperaven, van tenir aquella nena xerraire i bellugadissa. De petita, anava a escola. Començaven a les nou del matí fins a la una, i a la tarda de dues a cinc. Les noies s’estaven al pati o s’entretenien mentre ensenyaven algunes assignatures que aprenien els nois. La classe era nombrosa. Els mestres canviaven d’any en any, perquè cap d’ells volia quedar-se gaire temps en aquell poble tan fred i tan solitari. La Núria recorda una alumna que es va enamorar d’un d’aquells mestres, un de molt guapo que venia de Centelles, casat i amb tres fills. El desig incontenible d’aquella adolescent el va acabar expulsant.
Quan no anava a escola, la Núria ajudava la mare a collir patates, a recollir l’herba, a les coses de casa. Fins que a catorze anys, el pare va dir un dia: “Noia, t’has de guanyar les garrofes!” –“Quines garrofes, pare? Les que donem de menjar a l’euga?” I una amiga de la família la va fer entrar de dependenta a la botiga de comestibles de la Pilar, a Ribes de Freser. “No podríeu deixar venir la vostra filla per minyona?”, van proposar als seus pares. “Vols anar-hi? –van preguntar-li. “Ho provaré,” va contestar la Núria, i s’hi quedava a dormir i tot. Als vespres, l’amo anava al cafè i la mestressa tancava la botiga.
A la botiga també hi havia un altre dependent només un any més gran que ella. Es deia Ramon i, a més de saber de números, li agradava molt llegir i escriure. Es miraven de cua d’ull, quan la mestressa no se n’adonava. La Núria era molt vergonyosa. “Que t’agrada?” li preguntaven les amigues. “No!” contestava de seguida, protegint-se amb la mentida. Un dia en Ramon li va donar una carta de sotamà i li va dir que la llegís abans d’anar a dormir, a la seva habitació, quan ningú la pogués veure. Era una declaració d’amor que va guardar tota la vida, fins fa molt poc, i que ara es penedeix d’haver estripat. “T’ho has rumiat, això de sortir amb mi?” li va preguntar el Ramon, impacient. “Encara no…”, responia la Núria, que no entenia aquells sentiments que se li despertaven a setze anys. Una Festa Major de Ribes la va convidar a ballar. “Els vols ballar tots?” li va demanar el Ramon. “Sí!” va dir-li la Núria en un rampell. I la mestressa de la botiga, que se’ls mirava des de la llotja, va endevinar que aquells joves s’agradaven i que ja no podrien seguir treballant junts si no volien caure en males temptacions.
La Núria va haver de canviar de feina. Va anar a fer de mainadera del fill del metge del poble, de qui eren migs parents, fins que es va casar a l’església de Sant Martí, a Campelles, a les deu d’un matí assolellat. Ho van celebrar amb un bon esmorzar a Ca l’Estrella, a la fonda del poble on en Josep Coromina, el cuiner vingut de la Garrotxa, elaborava petits bunyols de berberetxos, pizzes llargues i primes amb una anxova i altres exquisideses insospitades en aquell entorn pagès d’alta muntanya.
La Núria i en Ramon van anar a fer “la passejada”, el viatge de nuvis, a València i a la costa llevantina. I van decidir provar sort a Granollers. Allí van trobar una bona feina i la vida va anar passant amb placidesa. Quan es van retirar, es van fer una casa a Campelles que van decorar amb tot detall i, fins i tot, hi van posar armaris de roure americà.
— — — — — — — — — — — — — — —
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.