El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.

Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.

Textos de Mònica Pagès

La Rosita de Cal Marió


La Rosita va néixer el 1929 a Cal Marió, la casa del seu pare. Quan va esclatar la Guerra Civil, encara era molt petita, però li ha quedat el record d’anar amb el seu cosí a xafardejar com cremaven les imatges dels sants en un lloc que hi havia una torre. A casa seva, només tenien dues vaques i els seus germans –l’Amàlia, vuit anys més gran que ella, i el germà– ho havien de fer tot. Es llevaven molt de matí per anar a portar la llet al camió que la recollia. El pare havia fet d’agutzil del poble.

De joveneta, va anar a treballar a la fàbrica de Can Recolons. Cada dia baixava i pujava de Campelles a Ribes pel camí de la Rovira, que té uns sis quilòmetres de distància i un desnivell de més de tres-cents vint-i-quatre metres. En aquell temps, hi havia gent que anava a peu fins a Ripoll. Les dones es cridaven per marxar totes juntes i, si nevava, sortien abans per no arribar tard. La Rosita va treballar a la fàbrica fins que va emmalaltir dels pulmons. Llavors, la seva germana va agafar la seva plaça.

En la joventut, també treballava de cambrera a la Fonda l’Estrella. L’Estrella Costa, la dona d’en Josep Coromina, el cuiner i amo de la fonda, rentava la roba al safareig i de vegades la Rosita l’ajudava. El fill de l’Estrella i d’en Josep, en Jordi, de vegades la baixava a Ribes en moto.

Poc després, es va fer cartera i també feia el camí que baixa a Ribes. “A l’estiu, hi havia una mà d’animals!”, exclama com si estigués anant pel corriol estret i costerut, ple d’argelagues i de pedres. “Passava molta por i molta calor, caminant entre el bosc”, confessa. Va fer de cartera durant vint anys.

Per a la Rosita, els millors records eren les festes majors dels pobles. Un dia que hi havia ball a Planoles, es va posar a ploure i van seguir ballant fins que es va fer de matí. Quan va parar, van tornar en tren a Ribes.

La Rosita és una dona presumida i destaca la seva mirada forta i profunda, amb els ulls ben maquillats, com esculpits sobre la pell rosada que el temps ha marcat amb molt poques arrugues. De jove, duia els cabells molt llargs i es feia un monyo. Es va casar a Campelles amb un noi que també feia d’agutzil i que també anava en moto.

— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© 2016—2022
Laura Van Severen
All rights reserved