El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.


Textos escrits per Mònica Pagès  

La Mariàngels de Can Coll


A la Mariàngels de Can Coll se la coneix amb aquest nom perquè va ser la filla de l’hereu del molí de Can Coll, un molí fariner del 1413. Ja és la vuitena generació d’aquesta casa situada a un quilòmetre de Campelles, a tocar del riu, al límit del bac. Havia anat passant d’hereu en hereu, fins que un llamp va matar el successor quan tenia dotze anys i llavors va passar a l’àvia de la Mariàngels. Cada generació va fer una activitat diferent: primer feien blat i patates, després van tenir ramats d’ovelles, més tard vaques de llet –dels primers a posar-ne, fins al 1992– i ara el molí és una casa de turisme rural.

La Mariàngels, que està a la seixantena, explica que en aquella casa va aparèixer el primer cotxe quan ella en tenia catorze. També va veure l’arribada de la rentadora i de la televisió. “Havia de fer un examen i no vaig estudiar perquè em vaig posar a mirar la tele.” Ella i el seu marit, en Joan, van restaurar la casa i, des del 2004, s’ocupen que les diverses cabanyes i espais de què està composta, com un petit conglomerat d’habitatges, siguin prou confortables per als hostes que venen a passar més o menys temps. Per aquí passa tota mena de gent, des de biòlegs fins a escriptors que busquen la inspiració. L’era queda tancada per una gran portalada i, quan ets a dins, et transporta a una altra època. El 1865 es va fer un altre edifici, annex al cos central de la casa, davant d’on va néixer la Mariàngels. Quan anava a peu a escola del poble, els nens i nenes del Baell passaven per Can Coll a recollir-les a ella i a la seva germana.

“En una casa de pagès com aquesta s’havien de collar els carros, fer rasclar l’euga, portar els bous.” El pare de la Mariàngels tenia una parella de bous que portava el carro de trabuc agafat a un jou. Aquests bous van transportar la roda de retorn del funicular de Núria. “Eren únics a Campelles,” diu amb orgull mentre mostra una foto on apareixen dos embalums de pèl amb caps i banyes escultòriques ocupant tot el camí estret per arrossegar un carro amb una muntanya d’herba. “La dona no tindrà mai la mateixa força física que un home. Les dones cuinaven tot el dia. I treballaven molt. A set anys, ja em feien anar a collir patates. El meu avi feia els esclops que utilitzaven per anar a les quadres. El bestiar era a la planta baixa i la cabanya, que és un paller cobert, amb teulada, era a fora. Hi havia un forat al sostre per on tiraven l’herba que recollien a l’estiu. Les vaques demanen dedicació diària.”

Can Coll té un pont sobre el riu que va fer construir l’avi, que queda submergit entre els boscos de Campelles, impregnant-se d’aquest entorn natural que encara té l’esperit salvatge. On ara tenen la llenya, encara es veuen espitlleres de defensa. És un mas fortificat, perquè es trobava enmig d’un camí, del que anava de Campelles al veïnat del Baell, i podia ser pas d’assaltants i d’altres amenaces. “Abans veies el camí perquè el bestiar s’ho menjava tot. Ara no es veu res, tot són arbres!”

— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.


© 2016—2024
Laura Van Severen
All rights reserved