El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.

Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.

Textos de Mònica Pagès

La Maria, la mestra


La Maria és una institució a Campelles. Va ser l’última mestra que va tenir el poble i va poder exercir durant molts anys, deixant un record molt estimat als joves que ara ja tenen més de quaranta anys. Tots coincideixen en dir que van tenir una preparació molt bona i que era una experiència molt positiva compartir la classe amb nens i nenes d’edats diferents. Els grans ajudaven als petits a aprendre les lliçons que la Maria els donava. Una escola rural, en un poble tan petit com aquest, amb només una vintena d’alumnes entre els cinc i els quinze anys, és un experiment social que té molt mèrit i que dona molts bons resultats.

Però la natalitat dels anys vuitanta no va ser la mateixa que la d’abans, i, a partir de llavors, moltes famílies van acabar marxant. La Maria es va jubilar i l’escola va tancar per manca d’alumnes. Campelles va quedar més esmorteït, més solitari.

La Maria no vol fotografiar-se. Prefereix mirar les imatges dels altres que guarda a l’àlbum del dia de l’homenatge que li van fer els seus alumnes i recordar aquell moment feliç. Ni ella ni el seu home eren nascuts a Campelles, però sempre els va agradar viure aquí, malgrat el fred de l’hivern. El seu home, en Manel, va arribar a ser alcalde i els seus fills i els seus nets continuen ocupant-se de l’hort de la casa, Cal Purgatori, que llinda paret contra paret amb l’edifici on els últims anys havia estat l’escola.


— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© 2016—2022
Laura Van Severen
All rights reserved