El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.

Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.

Textos de Mònica Pagès

La Sílvia


La Sílvia va néixer a Barcelona i estiuejava a Campelles. Recorda les nits estrellades al turonet que en deien el castell, on hi havia soterrades les restes d’una torre de temps medievals. Era una colla de nois i noies, tant del poble com de fora, que no es perdia cap festa major, ni ball, i que freqüentaven les primeres discoteques que van aparèixer a la vall. Alguns ja tenien carnet de cotxe, altres moto. I cadascun veia el futur com una carretera recta amb un horitzó ben llunyà.

Un d’ells era en Lluís, un noi de Campelles, el mitjà de Cal Xec, un noi de cabell negre, una mica llarg amb qui va començar a festejar. El pare del Lluís va morir inesperadament, quan el noi encara estava a la vintena. Com que ja tenien ganes de casar-se, la Sílvia va decidir anar a viure a Campelles per ajudar-lo a tirar endavant l’empresa de construcció que els Cutrina feia moltes generacions que tenien en aquest poble.

Deixar la ciutat, els amics i la carrera a vint anys per anar-se’n a viure a un poble d’alta muntanya podia semblar una bogeria. “No aguantaràs”, li deien. I aquell hivern la va posar realment a prova. El torb semblava que s’enduria les teulades cel amunt. Hi havia neu fins a mitja cama i la foscor de la tarda et tancava a casa a partir de les cinc.

Però l’escalf de l’amor tot ho pot i ben aviat tindrien el primer fill, en Marc. Després vindria el segon, l’Adrià, que té autisme. Malgrat l’impacte que això ha representat per a la família, no ha estat cap impediment per seguir vivint al poble, pujant i baixant la carretera de Ribes per fer la compra, per portar els fills a l’escola, per anar a la feina o per sortir d’excursió o a dinar a fora. La Laia seria la tercera, la petita.

Com a contrapunt a la dedicació de la maternitat i per no quedar-se massa aïllada al poble, la Sílvia es va posar a treballar a la Creu Roja, com a coordinadora, i aquesta feina de servei social l’omple. Ara ja és àvia. Els fills fa anys que van volar d’aquest niu d’àliga, però hi tornen tot sovint, encisats per la riquesa d’aquest món, tant en natura com en història.


— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© 2016—2022
Laura Van Severen
All rights reserved