El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.
Textos escrits per Mònica Pagès
Textos escrits per Mònica Pagès
Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.
La Núria de Cal Tubau
“Quan vas caminant, és quan et recordes de totes les coses”, diu la Núria de Cal Tubau. “Tot el que feia caminant, me’n recordava sempre més. En canvi, en cotxe, no.”
La Núria sempre havia caminat molt. Com tothom, anava a Ribes pel camí de la Rovira, que era força dret. A divuit anys, havia de fer el camí cada dia, de baixada i de pujada, per fer el Servei Social i, aquell any, va decidir treure’s el carnet i comprar-se un cotxe. Al poble, el 1958, només tenien cotxe els de Cal Pairet, el metge i algú més.
També va aprendre a portar el tractor. Era petit i el carregava d’herba i de patates. Es feien moltes patates. Un any en van vendre més de setanta mil quilos. També venien llet. Munyien al matí i al vespre. S’havien de llevar molt aviat, perquè a les sis l’havien de portar a la plaça, on parava el camió que la recollia. Si no eren puntuals, se n’anava sense la llet.
Quan nevava, s’havien arribat a fer congestes de dos metres, que havien de treure a cop de pala. Abans nevava més.
Quan era joveneta, recorda que a Campelles eren una vintena llarga de nois i noies d’entre setze i divuit anys que havien creat una comissió per organitzar les festes. Venien orquestres molt bones: La Selvatana, Els Forts de Manlleu, Els Montgrins… Actuaven a la sala del teatre i estava ple. Feien el ball del fanalet, el ball del ram, el ball “robat”, que era el de canvi de parelles quan tocava el timbal i algú es quedava sense. De més grans, també anaven als balls de Planoles o de Pardines i arribaven a Campelles de clar.
— — — — — — — — — — — — — — —
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.