El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.

Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.

Textos de Mònica Pagès

La Laura i la Irina


La Laura està en la plenitud dels quaranta i és mare de dos fills. Per a ella, el centre de la seva vida és la família. En la seva professió de neuropsicòloga, especialitzada en geriatria, pot aplicar la seva personalitat enèrgica, pragmàtica i resolutiva. Quan està amb els pacients, mostra més paciència i dolçor en el tracte que amb la gent de confiança. Quan surt de la feina i els caps de setmana, ajuda al seu home, el Jordi, que té el restaurant del poble, Cal Ras, en una part de la casa pairal dels seus sogres. La Dolors, la mare del seu home, porta la cuina al peu del canó. La Laura tan aviat atén les taules com s’està al taulell per rebre els clients o serveix alguna cervesa als habituals del poble que s’atapeeixen a l’entrada a fer tabola.  

La Laura és de Ribes de Freser i, quan va acabar la carrera a Barcelona, tenia bones perspectives d’obtenir una plaça fixa a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Llavors havia arribat als vint-i-cinc anys i podia triar entre dues opcions: o seguir a ciutat per avançar en la seva professió o viure al poble del seu home, Campelles, i formar la seva família allà. Finalment, va optar per establir-se en aquest poble d’alta muntanya. “Vaig venir a Campelles, perquè soc solitària i emocional,” confessa.

Sortosament, va trobar feina de la seva especialitat a l’Hospital de Campdevànol i a una residència d’aquesta població, que li permeten un horari força compatible. Porta els nens a les extraescolars, a futbol el nen i a guitarra la nena. I ella i el seu home surten de festa amb els amics de Ribes sempre que hi ha una bona ocasió. La vida rural queda relegada al ramat de vaques de carn que tenen el seu home i el seu sogre i a l’hort que els dona verdures tot l’any.

Per a la Laura, triar viure a Campelles no va ser un sacrifici, sinó un plantejament de vida. Pensava en els seus fills i volia que visquessin en un entorn que els donés molta llibertat i confiança. A Campelles, la tranquil·litat de viure a la natura va ser un factor clau. “Al principi em va costar. Vaig venir embarassada de la Irina, quan vam fer la casa, i no va ser fàcil. Passava moltes estones sola. A Campelles, has de trobar activitats per tu mateixa. Una de les que més m’agrada és anar amb bicicleta fins al riu.”

La seva filla Irina, la gran, ja té dotze anys i recorda molt bé quan la seva mare la portava en la cadireta de la bicicleta pel camí del Baell, fins al riu. “M’agrada explorar”, diu la Irina amb un somriure. “I si amb el meu germà ens trobem una serp, no ens fa pas res. Viure aquí m’ha fet conèixer moltes coses. M’agrada menjar les tomates i les pastanagues de l’hort i aturar les vaques quan hi ha un trencant i no poden passar. El meu avi va davant i jo amb ell.” La Irina va creixent i aviat deixarà la infantesa i serà una altra noia del poble que haurà de marxar per estudiar alguna carrera, com va fer la seva mare. i potser tornarà per vacances o potser triarà una professió que li doni l’opció de quedar-s’hi, com també va fer la seva mare.

La Laura sent que la seva filla ja és de Campelles, que és part del poble, que el porta a la sang. Els estius, la Irina fa colla amb nens i nenes que venen d’altres llocs, de poblacions urbanes, i amb ells corre amb bicicleta de la plaça fins a la pista d’esports o fins al monument que hi ha a l’entrada del poble. Li fa gràcia que a molts d’ells els faci por trobar-se una serp o qualsevol altra bestiola. Li encanta el futbol i juga de portera. Amb ells, pot compartir aquesta llibertat que li dona Campelles. 

— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© 2016—2022
Laura Van Severen
All rights reserved