El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.
Textos escrits per Mònica Pagès
Textos escrits per Mònica Pagès
Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.
La Teresa de Cal Celso
La Teresa torna cada estiu a Campelles amb la seva filla i el seu gendre. S’asseuen a llegir a l’ombra dels cirerers que hi ha davant de casa seva, al costat de l’església, a pocs metres de l’antic cementiri, que es va traslladar fa uns anys als afores del poble. Al peu d’un d’aquests cirerers, el 6 d’abril del 1948, hi van enterrar el seu germà, mort a disset anys de tuberculosi.
Aquell abril del 48 marcaria la família de Cal Celso per sempre. Després de l’enterrament del germà, el pare va anar a rentar la llana del matalàs a Can Coll, al riu. I el dia 10, quan s’estava afaitant per anar a comprar a Ripoll, amb la cara mig ensabonada, va aparèixer la guàrdia civil a l’entrada que té la casa pel carrer de sota. La mare era a la cuina i va tenir temps d’avisar el pare, que va saltar per la finestra del lavabo que hi havia a la façana del darrere, que quedava a pocs metres del terra pel desnivell on s’havia construït la casa. Era l’única sortida que tenia per escapar de la presó, on ja l’havien portat una vegada per renegar de la bandera franquista. La policia, quan se’n va adonar, el va perseguir i va disparar sense tocar-lo. Un d’ells era amic seu.
El pare va anar fins a Ventolà, va travessar tota la muntanya i va arribar fins a Valcebollera, a l’altra banda de la frontera amb França. Tenia un germà a Formiguera. Quan el pare va fugir, la policia va detenir la mare i la Teresa. La mare donava mongetes a la dona d’un policia i això les va salvar. El 10 de novembre de 1948 van marxar totes d’amagat. Caminaven de nit, només amb un farcell, pel camí de Planoles. Allí van agafar el tren fins a Puigcerdà, travessant els prats, i a Ur els esperava el pare. L’endemà van anar a Perpinyà. “Ens van posar en barracons, com els cavalls”, recorda la Teresa, que repassa aquells dies pausadament, resseguint els records que queden en relleu a la seva memòria diàfana. Llavors, la Teresa tenia catorze anys. Ja coneixia el treball a la fàbrica, que, per a ella, aquells dos anys i mig a Can Recolons van ser una etapa feliç que encara enyora. “Vivíem com en una família,” afirma quan explica les baixades a peu que feien les dones de Campelles fins a Ribes de Freser, passant per la Casassa i pel revolt de la costa del Roser. “Hi havia bales de cotó que començaven a filar. Quan m’arribava el fil, ja era prim del tot. Cremàvem el pèl del cotó i vigilàvem que no faltés res a les màquines, que funcionessin sempre bé.”
Un cop van arribar a França, un propietari ric francès es va emportar la família Niubò perquè treballessin a la vinya. “Cal fer el sord i el mut en aquest país”, li sentenciava la mare. El pare deia que calia treballar per aconseguir la casa i l’hortet que concedia el govern francès als obrers. La mare feia una plata de crema als joves que venien a recollir la llet, i, de tant en tant, anaven al cinema al poble del costat. La Teresa vivia a Sant Feliu del Munt, a pocs quilòmetres de Perpinyà. Els anys van passar i es va casar amb un noi ros i d’ulls blaus, André Sabineu, que treballava a l’electricitat. Van tenir tres fills: dos nois i una noia.
El 1957, la Teresa i la seva família van tornar a Campelles. Anaven amb passaport francès. La seva filla tenia tres mesos. L’oncle s’havia ocupat de llogar la casa. Quan van arribar-hi a l’agost, encara l’ocupava un llogater, que no els va deixar entrar. Van anar a dormir a Cal Padern i l’any següent ja s’hi van poder instal·lar per passar l’estiu. El pare no va tornar-hi més; la por que vingués la policia encara el feia tremolar. Però la Teresa i la seva família ja fa més de seixanta anys que segueixen estiuejant a Cal Celso. A Campelles, són coneguts com “els francesos”.
— — — — — — — — — — — — — — —
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.