El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.

Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.

Textos de Mònica Pagès

La Maria, la Lola i la Fina


La Maria, la Lola i la Fina són tres germanes que van néixer a Cal Climent, una casa situada al camí que va al cementiri, abocada a l’horitzó esbatanat que domina la muntanya del Taga. És una casa amb teulada de doble vessant i una àmplia era tancada per un mur no gaire alt on s’arreceren les dàlies a la tardor i les tulipes per primavera.

La gran, la Maria, ajudava el seu pare en les feines del mas: segava, dallava, collia les patates… A Cal Climent no tenien mossos ni fills mascles i tot s’ho feien entre l’avi, el pare i les noies. La Lola, la mitjana, quan només tenia sis anys, havia d’anar a pasturar un ramat de nou vaques. Diuen que els nens tenen un sentit especial per als animals, però ella recorda que de petita s’ho passava força malament: “Jo havia plorat bastant portant el bestiar.” Mentre pasturaven, ella s’adormia, fins que el gos l’avisava que les vaques marxaven cap a casa. N’hi havia una que en deia “la Vermella”, que era molt guapa i sabia quan havia de baixar, sempre a la mateixa hora. La Lola no va anar mai a escola, en canvi, la Fina, la petita, sí. Ella sempre estava amb la mare, que era de Cal Jeremies: era una dona forta, alta i valenta i ajudava a tothom que podia. Feia el menjar a una veïna del poble que no s’aixecava del llit i li portava el vi de l’estanc. També teixia els mitjons i la roba de llana que portaven les seves filles. Al pic de l’hivern, quan gelava i es feien congestes de neu, els posava una pedra calenta a dins del llit, per escalfar-lo. Dormien totes tres juntes; la Fina sempre al mig. De vegades, no n’hi havia prou, i la Lola s’estimava més baixar a l’estable i dormir amb l’escalfor de les vaques. “Ara, l’hivern no és tan fort com abans. Quan era petita, queien dos pams de neu i ens havíem de quedar a casa. N’agafàvem per fondre’n i tenir aigua per a les vaques,” recorda.

La Maria va anar a treballar a la fàbrica Recolons, a Ribes. La Lola va marxar a les Franqueses, on vivia una tia seva. Calia tirar la casa endavant. Però només tenia catorze anys i, de sobte, es va trobar tancada un munt d’hores en una nau amb el soroll infernal de les màquines teixidores. “Allà, em vaig trobar tancada en una gàbia. L’encarregat va veure que estava molt trista, que m’enyorava de casa. Va cridar el meu oncle i em van fer tornar a Campelles. Vaig pujar sola al tren de Les Franqueses fins a Ribes. Em vaig quedar tot el trajecte a peu dret per no equivocar-me d’estació.”

Quan la Fina va tenir tretze anys, l’edat per poder treballar a la fàbrica, van decidir marxar tots. “Si la Maria s’hagués casat amb un pagès, ens hauríem pogut quedar a Campelles”, sentencia la Lola. Llavors, Cal Climent va quedar tancat i Cal Jeremies també. Les dues cases es van convertir en les seves cases de vacances. La Lola i la Fina passen els estius en família a Cal Jeremies, i la Maria, la pubilla, amb la seva a Cal Climent. Sovint se les troba passejant pel poble, a la Lola i a la Fina, a veure quines novetats troben i saludant els vells amics. Comenten que actualment, a Campelles, ja no hi queda gaire ningú, que no hi ha la vida que tenia quan eren joves. Recorren els carrers buits, ara asfaltats, abans polsegosos i plens de tifarades de les vaques que cada dia passaven diverses vegades pels carrers, del camp a l’estable o a l’inrevés. Tampoc hi troben les botigues que hi havia anys enrere, ni la de l’Antònia de Cal Ras, ni la de Cal Padern, ni la carnisseria de Cal Pairet. L’Estanc és un casalot abandonat i la Fonda Estrella és una casa d’estiueig tancada bona part de l’any. “Ara hi ha arbres per tot arreu!,” exclama la Lola amb indignació. “Abans no n’hi havia cap, ni a dins i ni al voltant del poble; ara els arbres tapen la vista…!”

— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© 2016—2022
Laura Van Severen
All rights reserved