El camp d’elles uneix el retrat fotogràfic i literari de dones vinculades al poble de Campelles. Cada text és fruit d’una conversa amb elles: el testimoni de cadascuna és un bocí de la realitat femenina d’aquest poble que explica situacions variades i concretes, vivències, records i maneres de ser de generacions diferents que han estat retratades amb les seves paraules i amb una mirada poètica.

Llegir-los tots o anar directe a La Cisqueta, La Núria, La Dolors de Cal Rum, La Núria de Cal Xec, La Verònica, La Rabulleta, La Núria de Cal Tubau, La Teresa de Montagut, La Laura i la Irina, La Teresa de Cal Celso, La Laia, La Rosa de Cal Pairet, L’Angelina, La Rosita de Cal Marió, L’Amanda, La Mariàngels de Can Coll, La Dolors de l’Estanc, La Cristina, La Dolors de Cal Ras, La Judit, La Maria, la Lola i la Fina, La Carme de Cal Soldat, La Margarita de Cal Mestre, La Marta de Cal Pagès, La Joana i l’Anna, La Sílvia, La Maria, la mestra.

Textos de Mònica Pagès

L’Amanda


Al Baell, el veïnat que forma part de Campelles, se’ls coneix com “els anglesos”. Són un matrimoni, ell anglès i ella nord-americana, que van decidir establir-se en aquest punt poc habitat del Ripollès per seguir la seva història familiar quan estaven a punt de tenir el setè fill.

Per a gent avesada a travessar oceans i continents sencers, 150 quilòmetres no és res. Per això, l’Amanda i el seu marit van triar una casa a dalt del Pirineu, perquè una hora i mitja de cotxe vol dir estar a prop de l’aeroport de Girona o Barcelona. Ell ha de viatjar molt, va a Anglaterra quasi cada setmana, on treballa per a una gran empresa. Ella s’ocupa de la casa i dels fills. La majoria ja han volat del niu: alguns han retornat a Anglaterra i l’únic noi comença la seva professió a Alemanya. La Susy, que va arribar al Baell quan tenia quatre anys i que parla el català perfectament perquè va anar a l’escola de Ribes de Freser, ha decidit estudiar teologia a Cambridge. La sisena fa batxillerat a Girona, el primer pas que fa cap al món. I la petita encara està a redós de la mare.

L’Amanda s’ha quedat al Baell. És una dona amb empenta. Tenia clar que volia tenir una família nombrosa i la maternitat l’exerceix amb vocació i eficàcia, amb abnegació. La seva visió de la vida és tan àmplia com l’horitzó que s’obre davant de casa seva, mirant la vall cap a Ripoll. Potser per això ha decidit arrelar-se en un lloc tan recòndit i apartat del cosmopolitisme de la seva família estesa per tot el món. En aquest paisatge, sembla realitzar el seu ideal de vida. En contacte amb la natura i amb la seva fe religiosa, que practica amb fets més que amb paraules, sent la seva fortalesa.

Malgrat que fa més de deu anys que va arribar, el català se li resisteix. La fonètica del seu anglès nord-americà, vingut del mític Hollywood, predomina massa per deixar pas a sons diferents del seu paladar auditiu. Li sap greu i s’hi esforça, però finalment l’idioma, sigui quin sigui, acaba aconseguint comunicar el necessari. En aquest entorn rural, força endogàmic, sentir parlar una altra llengua és una raresa, un exotisme inesperat. Fins i tot la pell blanquíssima de les seves filles, de llargs cabells pèl-rojos, com Alícies al País de les Meravelles, crida l’atenció dels seus companys de classe, per a qui sempre seran estrangeres.

— — — — — — — — — — — — — — — 
© Mònica Pagès, 2022. All rights reserved. No part of these texts may be reproduced, distributed or transmitted in any form or by any means, including photocopying, recording, or other electronic or mechanical methods, without the prior written permission of the author.
© 2016—2022
Laura Van Severen
All rights reserved