El camp d’elles
(2020—2022)
Projecte en col·laboració amb l’escriptora i periodista Mònica Pagès. Project in collaboration with writer and journalist Mònica Pagès (currently only in Catalan)
TEXTOS ︎︎︎
EXPOSICIÓ ︎︎︎
(2020—2022)
Projecte en col·laboració amb l’escriptora i periodista Mònica Pagès. Project in collaboration with writer and journalist Mònica Pagès (currently only in Catalan)
TEXTOS ︎︎︎
EXPOSICIÓ ︎︎︎
El camp d’elles parla del territori a través de les veus de les dones que l’habiten. Les imatges i les paraules ens apropen a les seves vivències en un entorn únic, que les va polint com pedra dins l’aigua.
Cadascuna ha fet un camí diferent d’anada i tornada. Amb el seu retrat, es completa una geografia humana feta d’experiències tan variades com els corriols i les muntanyes que formen part del seu paisatge. És un intent de captar una realitat que està en constant transformació i que ens fa reflexionar sobre aspectes d’aquest camp immens que és la condició femenina.
Una realitat que fa vuitanta anys estava sotmesa al determinisme del context i que s’ha anat transformant dràsticament fins a generar noves maneres de viure en aquest “Camp d’elles.”
Cadascuna ha fet un camí diferent d’anada i tornada. Amb el seu retrat, es completa una geografia humana feta d’experiències tan variades com els corriols i les muntanyes que formen part del seu paisatge. És un intent de captar una realitat que està en constant transformació i que ens fa reflexionar sobre aspectes d’aquest camp immens que és la condició femenina.
Una realitat que fa vuitanta anys estava sotmesa al determinisme del context i que s’ha anat transformant dràsticament fins a generar noves maneres de viure en aquest “Camp d’elles.”
El camp d'elles is a reflection on territory through the voices of the women who inhabit it. Images and words bring us closer to their experience of living in the unique environment of a high mountain village in the Pyrenees.
Each one of them has taken a different path. With their portrait (in images and words) we challenge the often simplistic notions of the “rural” reality and complete a human geography that comprises experiences as varied as the paths and views that make up their landscape.
The project captures a reality in constant transformation. Not only the geography and physiognomy of the village but also the understanding of the female condition have shifted. Only eighty years ago their life was subjected to the determinism of the context, to rudimentary tools for survival, to the land and livestock. Already in the 20th century this reality would be supplanted by the work in the (textile) factories located along the river down in the valley. Around the shift of the millennium the access to other professions, new technologies and better infrastructure widened new horizons and has introduced ways of living that contemplate the possibilities of tourism and remote work. Through magnifying the ultra-local, universal stories are revealed.
Each one of them has taken a different path. With their portrait (in images and words) we challenge the often simplistic notions of the “rural” reality and complete a human geography that comprises experiences as varied as the paths and views that make up their landscape.
The project captures a reality in constant transformation. Not only the geography and physiognomy of the village but also the understanding of the female condition have shifted. Only eighty years ago their life was subjected to the determinism of the context, to rudimentary tools for survival, to the land and livestock. Already in the 20th century this reality would be supplanted by the work in the (textile) factories located along the river down in the valley. Around the shift of the millennium the access to other professions, new technologies and better infrastructure widened new horizons and has introduced ways of living that contemplate the possibilities of tourism and remote work. Through magnifying the ultra-local, universal stories are revealed.
“A Campelles t’hi porta el destí.”
La Montserrat posa nom a cada vaca: Morisca, Poma, Viola, Pardala, Esquirola, Rodona, Oliva, Rojana, Reina. Així les crida per portar-les cap dalt a la muntanya a l’estiu, per tornar-les a baixar per Sant Miquel. Mentre la Núria va a l’hort o fa melmelada, la Montserrat agafa el Jeep o el tractor i s’enfila per pistes de bosc plenes de sots i de rocs, per arribar fins al ramat i canviar el filat o vigilar el vedell que acaba de néixer. Són dues germanes molt unides.
“Quan vas caminant, és quan et recordes de les coses que veus.”
A la Dolors, li agradava remenar l’herba en banyador, cosa que escandalitzava les dones grans del poble. També matava algun conill i el venia. Ho feia amb naturalitat.
L’Amanda és una dona amb empenta. Tenia clar que volia tenir una família nombrosa i exerceix la maternitat amb vocació i eficàcia, amb abnegació. La seva visió de la vida és tan àmplia com l’horitzó que s’obre davant de casa seva. Potser per això ha decidit arrelar-se en un lloc tan recòndit i apartat del cosmopolitisme de la seva família estesa per tot el món.
“Noia, t’has de guanyar les garrofes!”
–“Quines garrofes, pare? Les que donem de menjar a l’euga?”
–“Quines garrofes, pare? Les que donem de menjar a l’euga?”
De joveneta, la Rosita va anar a treballar a la fàbrica Fàbregas. Cada dia baixava i pujava de Campelles a Ribes pel camí de la Rovira, que té uns sis quilòmetres de distància i un desnivell de més de tres-cents vint-i-quatre metres. En aquell temps, hi havia gent que anava a peu fins a Ripoll. Les dones es cridaven per marxar totes juntes i, si nevava, sortien abans per no arribar tard.
“Abans veies el camí perquè el bestiar s’ho menjava tot. Ara no es veu res, tot són arbres!”
Al pic de l’hivern, quan gelava i es feien congestes de neu, els posaven una pedra calenta a dins del llit, per escalfar-lo. Les tres germanes dormien juntes; la Fina sempre al mig. De vegades, no n’hi havia prou, i la Lola preferia baixar a l’estable i dormir amb l’escalfor de les vaques.
“M’agrada explorar. Viure aquí m’ha fet conèixer moltes coses. M’agrada menjar les tomates i les pastanagues de l’hort i aturar les vaques quan hi ha un trencant i no poden passar. El meu avi va davant i jo amb ell.”
Aquell horitzó sobre la vall, cap a la plana, l’empenyia a marxar, a descobrir, a afrontar-se amb un futur que havia de ser molt més que el d’aquest llogarret encantador i alhora adust. Volia estudiar economia. I així ho va fer.
“Vaig venir a Campelles, perquè soc solitària i emocional. Vaig arribar embarassada de la Irina, quan vam fer la casa, i no va ser fàcil. Passava moltes estones sola. A Campelles, has de trobar activitats per tu mateixa. Una de les que més m’agrada és anar en bicicleta fins al riu.”
