El camp d’elles
(2020–2022)
(CAT) El camp d’elles parla del territori del poble pirinenc de Campelles a través de les veus de les dones que l’habiten, oferint un retrat del paisatge a partir de les seves experiències. Imatges i paraules ens apropen a la seva manera de viure en un poble d’alta muntanya.
Cadascuna ha fet un camí diferent d’anada i tornada. Amb els seus retrats —tant visuals com textuals— qüestionem les nocions sovint simplistes de la realitat “rural” i completem una geografia humana feta d’experiències tan variades com els corriols i les muntanyes que conformen el seu paisatge.
Aquest projecte recull una realitat en constant transformació. No només la geografia i la fesomia del poble han canviat, sinó també la manera d’entendre i viure la condició femenina. Fa només vuitanta anys, la seva vida estava sotmesa al determinisme del context, a eines rudimentàries de supervivència, a la terra i al bestiar. Ja al segle XX, aquesta realitat va ser suplantada pel treball a la fàbrica. Amb l’entrada al nou mil·lenni, l’accés a altres professions, les noves tecnologies i una millor infraestructura han ampliat el seu horitzó i han introduït formes de vida que contemplen les possibilitats del turisme o el treball a distància.
Projecte en col·laboració amb l’escriptora i periodista Mònica Pagès.
Cadascuna ha fet un camí diferent d’anada i tornada. Amb els seus retrats —tant visuals com textuals— qüestionem les nocions sovint simplistes de la realitat “rural” i completem una geografia humana feta d’experiències tan variades com els corriols i les muntanyes que conformen el seu paisatge.
Aquest projecte recull una realitat en constant transformació. No només la geografia i la fesomia del poble han canviat, sinó també la manera d’entendre i viure la condició femenina. Fa només vuitanta anys, la seva vida estava sotmesa al determinisme del context, a eines rudimentàries de supervivència, a la terra i al bestiar. Ja al segle XX, aquesta realitat va ser suplantada pel treball a la fàbrica. Amb l’entrada al nou mil·lenni, l’accés a altres professions, les noves tecnologies i una millor infraestructura han ampliat el seu horitzó i han introduït formes de vida que contemplen les possibilitats del turisme o el treball a distància.
Projecte en col·laboració amb l’escriptora i periodista Mònica Pagès.
(ESP) El camp d’elles habla del territorio del pueblo pirenaico de Campelles a través de las voces de las mujeres que lo habitan, ofreciendo un retrato del paisaje a partir de sus experiencias. Imágenes y palabras nos acercan a su forma de vivir en un pueblo de alta montaña.
Cada una ha hecho un camino diferente de ida y vuelta. Con su retrato en imágenes y palabras, desafiamos las nociones a menudo simplistas de la realidad “rural” y completamos una geografía humana hecha de experiencias tan variadas como las veredas y las montañas que forman parte de su paisaje.
El proyecto recoge una realidad en constante transformación. No solo la geografía y la fisionomía del pueblo han cambiado, sino también la aproximación y la comprensión de la condición femenina. Hace solo ochenta años su vida estaba sometida al determinismo del contexto, a herramientas rudimentarias de supervivencia, a la tierra y al ganado. Ya en el siglo XX esta realidad queda suplantada por el trabajo en la fábrica. Entrando en el nuevo milenio, el acceso a otras profesiones, nuevas tecnologías y una mejor infraestructura han ampliado su horizonte y han introducido formas de vida que contemplan las posibilidades del turismo o el trabajo a distancia.
Cada una ha hecho un camino diferente de ida y vuelta. Con su retrato en imágenes y palabras, desafiamos las nociones a menudo simplistas de la realidad “rural” y completamos una geografía humana hecha de experiencias tan variadas como las veredas y las montañas que forman parte de su paisaje.
El proyecto recoge una realidad en constante transformación. No solo la geografía y la fisionomía del pueblo han cambiado, sino también la aproximación y la comprensión de la condición femenina. Hace solo ochenta años su vida estaba sometida al determinismo del contexto, a herramientas rudimentarias de supervivencia, a la tierra y al ganado. Ya en el siglo XX esta realidad queda suplantada por el trabajo en la fábrica. Entrando en el nuevo milenio, el acceso a otras profesiones, nuevas tecnologías y una mejor infraestructura han ampliado su horizonte y han introducido formas de vida que contemplan las posibilidades del turismo o el trabajo a distancia.
(ENG) El camp d’elles gives voice to the women who inhabit the village of Campelles in the Catalan Pyrenees, offering a portrait of the territory through their experiences. Images and words bring us closer to their way of life in a high-mountain village.
Each one of them has taken a different path in life. Through their portraits –both visual and textual– we challenge the often simplistic notions of "rural" reality and piece together a human geography shaped by experiences as diverse as the trails and mountains that define their landscape.
This project captures a reality in constant transformation. Not only have the geography and the physical landscape of the village changed, but so have perspectives on and understandings of womanhood. Just eighty years ago, their lives were dictated by the constraints of their environment, reliant on rudimentary survival tools, the land, and livestock. By the 20th century, this reality was replaced by factory work. Entering the new millennium, access to other professions, new technologies, and better infrastructure has expanded their possibilities, introducing ways of life that now include tourism and remote work.
Each one of them has taken a different path in life. Through their portraits –both visual and textual– we challenge the often simplistic notions of "rural" reality and piece together a human geography shaped by experiences as diverse as the trails and mountains that define their landscape.
This project captures a reality in constant transformation. Not only have the geography and the physical landscape of the village changed, but so have perspectives on and understandings of womanhood. Just eighty years ago, their lives were dictated by the constraints of their environment, reliant on rudimentary survival tools, the land, and livestock. By the 20th century, this reality was replaced by factory work. Entering the new millennium, access to other professions, new technologies, and better infrastructure has expanded their possibilities, introducing ways of life that now include tourism and remote work.
La Montserrat posa nom a cada vaca: Morisca, Poma, Viola, Pardala, Esquirola, Rodona, Oliva, Rojana, Reina. Així les crida per portar-les cap dalt a la muntanya a l’estiu, per tornar-les a baixar per Sant Miquel. Mentre la Núria va a l’hort o fa melmelada, la Montserrat agafa el Jeep o el tractor i s’enfila per pistes de bosc plenes de sots i de rocs, per arribar fins al ramat i canviar el filat o vigilar el vedell que acaba de néixer. Són dues germanes molt unides.
“Quan vas caminant, és quan et recordes de les coses que veus.”
A la Dolors, li agradava remenar l’herba en banyador, cosa que escandalitzava les dones grans del poble. També matava algun conill i el venia. Ho feia amb naturalitat.
L’Amanda és una dona amb empenta. Tenia clar que volia tenir una família nombrosa i exerceix la maternitat amb vocació i eficàcia, amb abnegació. La seva visió de la vida és tan àmplia com l’horitzó que s’obre davant de casa seva. Potser per això ha decidit arrelar-se en un lloc tan recòndit i apartat del cosmopolitisme de la seva família estesa per tot el món.
“Noia, t’has de guanyar les garrofes!”
–“Quines garrofes, pare? Les que donem de menjar a l’euga?”
–“Quines garrofes, pare? Les que donem de menjar a l’euga?”
De joveneta, la Rosita va anar a treballar a la fàbrica Fàbregas. Cada dia baixava i pujava de Campelles a Ribes pel camí de la Rovira, que té uns sis quilòmetres de distància i un desnivell de més de tres-cents vint-i-quatre metres. En aquell temps, hi havia gent que anava a peu fins a Ripoll. Les dones es cridaven per marxar totes juntes i, si nevava, sortien abans per no arribar tard.
“Abans veies el camí perquè el bestiar s’ho menjava tot. Ara no es veu res, tot són arbres!”
Al pic de l’hivern, quan gelava i es feien congestes de neu, els posaven una pedra calenta a dins del llit, per escalfar-lo. Les tres germanes dormien juntes; la Fina sempre al mig. De vegades, no n’hi havia prou, i la Lola preferia baixar a l’estable i dormir amb l’escalfor de les vaques.
“M’agrada explorar. Viure aquí m’ha fet conèixer moltes coses. M’agrada menjar les tomates i les pastanagues de l’hort i aturar les vaques quan hi ha un trencant i no poden passar. El meu avi va davant i jo amb ell.”
Aquell horitzó sobre la vall, cap a la plana, l’empenyia a marxar, a descobrir, a afrontar-se amb un futur que havia de ser molt més que el d’aquest llogarret encantador i alhora adust. Volia estudiar economia. I així ho va fer.
“Vaig venir a Campelles, perquè soc solitària i emocional. Vaig arribar embarassada de la Irina, quan vam fer la casa, i no va ser fàcil. Passava moltes estones sola. A Campelles, has de trobar activitats per tu mateixa. Una de les que més m’agrada és anar en bicicleta fins al riu.”
