El camp d’elles

(2020—2022)
(CAT) El camp d’elles parla del territori a través de les veus de les dones que l’habiten. Imatges i paraules ens apropen a la seva experiència de viure en un poble d’alta muntanya.

Cadascuna ha fet un camí diferent d’anada i tornada. Amb el seu retrat en imatges i paraules, desafiem les nocions sovint simplistes de la realitat “rural” i completem una geografia humana feta d’experiències tan variades com els corriols i les muntanyes que formen part del seu paisatge.

El projecte recull una realitat en constant transformació. No només la geografia i la fesomia del poble han canviat, sinó també l’aproximació i la comprensió de la condició femenina. Fa només vuitanta anys la seva vida estava sotmesa al determinisme del context, a eines rudimentàries de supervivència, a la terra i al bestiar. Ja al segle XX aquesta realitat queda suplantada pel treball a la fàbrica. Entrant al nou mil·lenni l’accés a altres professions, les noves tecnologies i una millor infraestructura han ampliat el seu horitzó i han introduït formes de vida que contemplen les possibilitats del turisme o el treball a distància. Les vides particulars esdevenen històries universals
(ESP) El camp d’elles habla del territorio a través de las voces de las mujeres que lo habitan. Imágenes y palabras nos acercan a su experiencia de vivir en un pueblo de alta montaña.

Cada una ha hecho un camino diferente de ida y vuelta. Con su retrato en imágenes y palabras, desafiamos las nociones a menudo simplistas de la realidad «rural» y completamos una geografía humana hecha de experiencias tan variadas como las veredas y las montañas que forman parte de su paisaje.

El proyecto recoge una realidad en constante transformación. No solo la geografía y la fisionomía del pueblo han cambiado, sino también la aproximación y la comprensión de la condición femenina. Hace solo ochenta años su vida estaba sometida al determinismo del contexto, a herramientas rudimentarias de supervivencia, a la tierra y al ganado. Ya en el siglo XX esta realidad queda suplantada por el trabajo en la fábrica. Entrando en el nuevo milenio el acceso a otras profesiones, nuevas tecnologías y una mejor infraestructura han ampliado su horizonte y han introducido formas de vida que contemplan las posibilidades del turismo o el trabajo a distancia. Las vidas particulares acontecen historias universales.
(ENG) El camp d'elles is a reflection on territory through the voices of the women who inhabit it. Images and words bring us closer to their experience of living in a high mountain village in the Pyrenees.

Each one of them has taken a different path in life. Through their portraits we challenge the often simplistic notions of the “rural” reality and complete a human geography that encompasses the varied paths and views that make up their landscape.

The project captures a reality that is constantly transforming. The geography and physiognomy of the village have changed over time, as have the women’s roles and the understanding of their own condition. Only eighty years ago, their lives were subjected to the determinism of the context, to rudimentary tools for survival, to the land and livestock. In the 20th century, work in (textile) factories located in the valley supplanted this reality. Around the turn of the millennium, access to other professions, new technologies and better infrastructure widened horizons and introduced new ways of living that contemplate the possibilities of tourism and remote work. Through magnifying the ultra-local, the project reveals universal stories.
Projecte en col·laboració amb l’escriptora i periodista Mònica Pagès. Project in collaboration with writer and journalist Mònica Pagès (currently only in Catalan)

TEXTOS ︎︎︎

EXPOSICIÓ ︎︎︎












“A Campelles t’hi porta el destí.”
















La Montserrat posa nom a cada vaca: Morisca, Poma, Viola, Pardala, Esquirola, Rodona, Oliva, Rojana, Reina. Així les crida per portar-les cap dalt a la muntanya a l’estiu, per tornar-les a baixar per Sant Miquel. Mentre la Núria va a l’hort o fa melmelada, la Montserrat agafa el Jeep o el tractor i s’enfila per pistes de bosc plenes de sots i de rocs, per arribar fins al ramat i canviar el filat o vigilar el vedell que acaba de néixer. Són dues germanes molt unides.































“Quan vas caminant, és quan et recordes de les coses que veus.”









































































A la Dolors, li agradava remenar l’herba en banyador, cosa que escandalitzava les dones grans del poble. També matava algun conill i el venia. Ho feia amb naturalitat.
















































L’Amanda és una dona amb empenta. Tenia clar que volia tenir una família nombrosa i exerceix la maternitat amb vocació i eficàcia, amb abnegació. La seva visió de la vida és tan àmplia com l’horitzó que s’obre davant de casa seva. Potser per això ha decidit arrelar-se en un lloc tan recòndit i apartat del cosmopolitisme de la seva família estesa per tot el món.






























“Noia, t’has de guanyar les garrofes!”
–“Quines garrofes, pare? Les que donem de menjar a l’euga?”
































































De joveneta, la Rosita va anar a treballar a la fàbrica Fàbregas. Cada dia baixava i pujava de Campelles a Ribes pel camí de la Rovira, que té uns sis quilòmetres de distància i un desnivell de més de tres-cents vint-i-quatre metres. En aquell temps, hi havia gent que anava a peu fins a Ripoll. Les dones es cridaven per marxar totes juntes i, si nevava, sortien abans per no arribar tard.


























“Abans veies el camí perquè el bestiar s’ho menjava tot. Ara no es veu res, tot són arbres!”







































Al pic de l’hivern, quan gelava i es feien congestes de neu, els posaven una pedra calenta a dins del llit, per escalfar-lo. Les tres germanes dormien juntes; la Fina sempre al mig. De vegades, no n’hi havia prou, i la Lola preferia baixar a l’estable i dormir amb l’escalfor de les vaques.





































































“M’agrada explorar. Viure aquí m’ha fet conèixer moltes coses. M’agrada menjar les tomates i les pastanagues de l’hort i aturar les vaques quan hi ha un trencant i no poden passar. El meu avi va davant i jo amb ell.”


























































Aquell horitzó sobre la vall, cap a la plana, l’empenyia a marxar, a descobrir, a afrontar-se amb un futur que havia de ser molt més que el d’aquest llogarret encantador i alhora adust. Volia estudiar economia. I així ho va fer.




































“Vaig venir a Campelles, perquè soc solitària i emocional. Vaig arribar embarassada de la Irina, quan vam fer la casa, i no va ser fàcil. Passava moltes estones sola. A Campelles, has de trobar activitats per tu mateixa. Una de les que més m’agrada és anar en bicicleta fins al riu.”























© 2016—2023
Laura Van Severen
All rights reserved